I ara, què?

Sóc allò que d'habitual se'n diu "un cul d'angúnies". Quan faig una cosa, penso en la que vindrà després. Quan escric una novel·la, espero amb delit el moment d'acabar-la per començar a pensar-ne una altra. Pensar una novel·la, començar a fer-la real, és un dels plaers més grans de la meva vida. Aquell moment en que tot és possible perquè tot és dins teu i només dins teu...

Després, la novel·la pertany als lectors. I són ells -vosaltres- qui manen.

De vegades, els lectors et fan adonar d'algunes coses. I sempre, sempre, scal escoltar-los perquè poden fer-te veure secrets que ni sospites.

Més o menys això m'ha passat amb Fosca. Aquesta nit no hi ha lluna plena des que va sortir, uns dies abans del Sant Jordi passat. N'he rebut bastants comentaris. Em fa feliç saber que l'Abel i l'Olívia han fet emocionar algunes persones. Però també hi ha hagut una pregunta que s'ha repetit sovint: "I què va passar després?".

Ho trobo un bon senyal. És justament el que pretenc: deixar amb ganes de més. Però des que tantes persones em pregunten què els va passar, a l'Abel i l'Olívia, en la seva nova vida de criatures de la nit, que començo a pensar-hi. Podríem dir que des de fa algunes setmanes, l'Abel i l'Olívia també m'ho pregunten. Els veig en somnis, o quan estic ben desperta, preguntant-me: "I ara, què, noia?".

Això mateix: I ara què?

No m'agraden les segones parts. Odio -sí, sí: ODIO- les trilogies, les sagues, les novel·les pensades per deixar-te amb les ganes i fer-te comprar la següent. Sempre penso  (i potser m'equivoco) que la intensitat no es pot mantenir perquè és una cosa única. En canvi, en aquest cas... En aquest cas potser m'empassaré les meves paraules. Quines coses.

L'important, a l'hora d'escriure, és que la història t'emocioni.  A tu abans que a ningú altre. I aquesta pregunta m'ha encomanat l'emoció. Ara, no sé què faré. Aquestes coses s'han de pensar bé. Però us volia donar les GRÀCIES.

* Aquesta lluna plena tan misteriosa il·luminava el meu jardí aquest passat mes de juliol. Vaig pensar que us agradaria.

Entrevista amb la Care al diari ARA

D'estrelles

Hi ha llibres que neixen amb estrella. Ara, que Fosca. Aquesta nit no hi ha lluna plena ja té els primers lectors, i que ja estan apareixent alguns comentaris als webs d'aquests devoradors -i sobretot, devoradores- de llibres que solen tenir tanta presència a la xarxa, ja puc dir que aquest és un llibre amb estrella.

És fantàstic quan una història, uns personatges, unes emocions... deixen de pertànye't i passen a ser dels lectors. Se m'aprèn molt, és molt enriquidor. Altres mirades sobre allò que només era teu, donant una visió que de vegades no té res a veure amb el què t'havies imaginat de bon començament. A mi m'encanta experimentar aquest anar i venir de les històries, m'encanta que em digueu què és el que us agrada i què no i m'encanta saber quins personatges us encanten i quins no podeu sofrir. Per descomptat, jo també tinc les meves preferències, encara que tots siguin "fills" meus. 

De moment, em sembla que el personatge que fa més ràbia és la mare. Aquesta mare que no comprèn les ànsies de llibertat del seu fill i que vol tenir-lo al seu costat com sigui, encara que això representi no deixar-lo ser feliç. Suposo que hi ha moltes mares que s'asemblen a la Rosa, encara que no siguin tan exagerades com ella, suposo que moltes deuen haver sentit algun cop el pànic a deixar volar el fill. I també suposo -no: sé- que hi ha molts fills com l'Abel, que volen volar i no s'atreveixen a fer-ho. Fins que apareix un motiu prou poderós, que justifica pagar un preu alt.

M'agradaria que hi diguessiu la vostra: quin personatge us agrada, quin us fa malícia, i per què.

Ah, i us explico un secret: aquesta tarda he quedat amb un grapat de persones ben especial. Un grup d'actrius i d'actors que s'atreveixen a donar veu i cara al Weird, la Fosca. la Rosa.. Estic molt emocionada (el teatre és la meva altra gran passió!). Espero poder donar-vos notícies ben aviat, de tot plegat.

No perdeu la pista, criatures de la nit!

Avui és el gran dia

No em cansaré de repetir-ho: un nou llibre sempre és l'acompliment d'un somni. Recordo avui la nit que, sopant amb la meva millor amiga, fa un parell d'anys, li vaig explicar l'argument d'aquesta novel·la. Ella es va emocionar moltíssim i em va dir una cosa que em va animar d'allò més: Ja la vull llegir, Care! Quedava molta feina per fer, és clar, però les seves paraules van ser el primer impuls. Em vaig decidir a escriure el cas de la Fosca i el Weird, de l'Abel i l'Olívia, entre totes les que em voltaven pel cap (que sempre són unes quantes, ja sé que no tinc remei!).
Però necessitàvem editor, els meus personatges i jo. Per això també recordo ara el dia que, asseguda al despatx de la Patrizia Campana, li vaig explicar la vida de l'Abel. Hi va creure de seguida. Recordo la manera com li van brillar els ulls. La Patrizia és una d'aquelles editores que satisfà veure convençuda, perquè quan una cosa no li agrada també ho deixa ben clar. D'alguna manera, és com una conquesta, seduïr la Patrizia amb un argument. Això vol dir que és una editora magnífica, entre d'altres coses, d'aquelles editores que poden millorar un llibre amb les seves opinions. Quan vaig veure que li agradava el que portava de cap, vaig pensar que no podia esperar més. I m'hi vaig llençar de cap.
Tindrem temps de parlar de moltes coses, en aquest espai que avui neix, igual que el llibre que el fa possible. Però volia començar amb una celebració feta de paraules, el millor que posseeixo. Un llibre "fresc de tinta i tendre de paper", com deia Pablo Neruda, sempre és com una criatureta acabada de néixer i t'omple d'expectatives i felicitat. Volia compartir-ho amb tots vosaltres recordant les persones que ja eren allà abans que el llibre comencés a prendre forma: l'Àngeles i la Patrizia. Perquè la feina del novel·lista és solitària, sí, però no tant com molts es pensen, per sort.
Una abraçada a tots i benvinguts a la zona Fosca.