Sóc allò que d'habitual se'n diu "un cul d'angúnies". Quan faig una cosa, penso en la que vindrà després. Quan escric una novel·la, espero amb delit el moment d'acabar-la per començar a pensar-ne una altra. Pensar una novel·la, començar a fer-la real, és un dels plaers més grans de la meva vida. Aquell moment en que tot és possible perquè tot és dins teu i només dins teu...
Després, la novel·la pertany als lectors. I són ells -vosaltres- qui manen.
De vegades, els lectors et fan adonar d'algunes coses. I sempre, sempre, scal escoltar-los perquè poden fer-te veure secrets que ni sospites.
Més o menys això m'ha passat amb Fosca. Aquesta nit no hi ha lluna plena des que va sortir, uns dies abans del Sant Jordi passat. N'he rebut bastants comentaris. Em fa feliç saber que l'Abel i l'Olívia han fet emocionar algunes persones. Però també hi ha hagut una pregunta que s'ha repetit sovint: "I què va passar després?".
Ho trobo un bon senyal. És justament el que pretenc: deixar amb ganes de més. Però des que tantes persones em pregunten què els va passar, a l'Abel i l'Olívia, en la seva nova vida de criatures de la nit, que començo a pensar-hi. Podríem dir que des de fa algunes setmanes, l'Abel i l'Olívia també m'ho pregunten. Els veig en somnis, o quan estic ben desperta, preguntant-me: "I ara, què, noia?".
Això mateix: I ara què?
No m'agraden les segones parts. Odio -sí, sí: ODIO- les trilogies, les sagues, les novel·les pensades per deixar-te amb les ganes i fer-te comprar la següent. Sempre penso (i potser m'equivoco) que la intensitat no es pot mantenir perquè és una cosa única. En canvi, en aquest cas... En aquest cas potser m'empassaré les meves paraules. Quines coses.
L'important, a l'hora d'escriure, és que la història t'emocioni. A tu abans que a ningú altre. I aquesta pregunta m'ha encomanat l'emoció. Ara, no sé què faré. Aquestes coses s'han de pensar bé. Però us volia donar les GRÀCIES.
* Aquesta lluna plena tan misteriosa il·luminava el meu jardí aquest passat mes de juliol. Vaig pensar que us agradaria.
